Luis Tabuenca: "Rémanence parla d'allò que queda quan la música ja ha deixat de sonar"

Hi ha sons que desapareixen en el moment en què deixen de sonar. I n’hi ha d’altres que romanen a la memòria, al cos de qui els escolta, al silenci que queda després de l’última nota. D’aquesta idea d’empremta, d’allò que persisteix quan la música ja ha acabat, neix Rémanence, l’obra amb la qual Luis Tabuenca ha guanyat enguany el XLIII Premi Reina Sofia de Composició Musical.

El proper 16 d’octubre, aquesta empremta deixarà de ser una idea escrita sobre el paper per convertir-se en so. El Teatro Monumental de Madrid acollirà, en primícia, l’estrena de Rémanence a càrrec de l’Orquestra Simfònica de RTVE, en un concert que comptarà amb la presència de Sa Majestat la Reina Sofia. Serà el moment en què l’univers sonor que Tabuenca ha imaginat durant anys cobri vida davant del públic.

La seva història és també la història d’un reconeixement que vol acompanyar la creació contemporània. Tabuenca és l’últim guanyador del Premi Reina Sofia de Composició Musical, un guardó que des de fa més de quatre dècades impulsa i reconeix el talent dels compositors del nostre temps. I mentre la seva obra es prepara per arribar per primera vegada a l’escenari, el Premi ja mira cap al seu proper capítol. La convocatòria del XLIV Premi Reina Sofia de Composició Musical està oberta actualment i amplia el seu reconeixement amb dos nous guardons i una dotació total de 175.000 euros.

Hem parlat amb Luis Tabuenca sobre Rémanence, el procés de convertir una idea en una obra per a orquestra, el seu recorregut com a percussionista i compositor, i la importància de continuar obrint espais perquè les noves veus de la música contemporània puguin ser escoltades.

Què ha significat per a tu rebre el XLIII Premi Reina Sofia de Composició Musical?

És una alegria immensa i una sensació que val la pena. De vegades la feina de formigueta, una feina que fas moltes vegades en solitari, amb aquests reconeixements, que normalment en el dia a dia no solen arribar, és un cop d’ànim per continuar endavant. És una motivació extra, sens dubte, per seguir amb els projectes.

Com et vas sentir quan et va trucar el jurat per comunicar-te que havies estat el guanyador?

Realment va ser una barreja d’incredulitat i sorpresa. En aquell moment va ser molt especial també per a mi, perquè estava amb la meva família, amb els meus pares dinant, amb la meva dona, amb la meva filla, i quan vaig acabar de parlar per telèfon amb el jurat, en compartir la notícia amb la família i veure’ls la cara, va ser com si aterrés una mica i em diguessin: «bé, això és de veritat, això està passant». L’emoció era tan compartida que va ser un moment inoblidable.

El jurat va destacar Rémanence per la claredat del seu discurs i la seva riquesa gestual. Com definiries tu l’obra?

Per a mi, Rémanence se centra en la idea d’empremta, de treball sobre la memòria sonora, aquells sons que queden quan la música ja ha sonat, allò que queda a la memòria de l’oient, al cos de qui l’interpreta. A partir d’aquí, estableix una sèrie de regles internes que fan que aquesta petita empremta es vagi transformant i generant nou material al llarg de tota la peça. Pel que fa a la idea de Rémanence, vaig prendre la inspiració del concepte de palimpsest, que és un manuscrit antic que conserva empremtes de textos que han estat escrits i després esborrats. El mateix manuscrit, ja sigui un pergamí o un text antic, hi és allà. Hi queden aquestes marques. Aquesta petita idea de ruïna sonora és la que faig servir per anar construint tot el discurs musical.

I com has treballat amb l’orquestra?

Amb l’orquestra vaig intentar explotar totes les forces de les famílies orquestrals, intentant, una per una, veure’n les possibilitats i els límits. Fins a quin punt podia anar combinant i jugant amb els timbres, fins al punt de crear aquestes transformacions tímbriques i poder construir el treball des de la idea d’empremta sonora al llarg de totes les famílies orquestrals.

Com ha estat el procés de composició de l’obra?

El procés va començar fa uns tres anys. Primer vaig visualitzar a la ment una peça que fos per a orquestra, amb cor, amb narrador. Era molt ambiciosa, però ja parlava de la memòria. Ja vaig escriure un text que incloïa el tema de la memòria, de la persistència, de tot el que queda. I això que queda, aquesta ruïna que queda, com pot tornar a renéixer i a desenvolupar-se. Diguem que va ser una feina força autodidacta. Jo normalment treballo en projectes on treballo directament amb els músics i, en aquest cas, a nivell orquestral, ha estat més un procés personal meu, d’aprenentatge, sense idea d’exposar-lo cap a fora. Però llavors vaig anar compartint els meus dubtes, les meves inquietuds, amb companys compositors als quals admiro pel seu treball, i amb altres músics professionals amb els quals treballo. I a partir d’aquí la peça va anar prenent forma. Poc a poc s’ha anat convertint en una mena de filtratge, de síntesi, de tota la feina d’aquests anys, arribant a l’essència. Al principi eren quatre moviments, després els vaig anar reduint a un únic moviment, la durada va ser cada vegada més curta… Poc a poc vaig arribar a aquesta essència d’allò que volia dir.

Tens una trajectòria molt vinculada a contextos internacionals i interdisciplinaris. Com han influït aquestes experiències en la teva escriptura musical?

Jo crec que tot treball amb altres artistes enriqueix el desenvolupament artístic. És una cosa que ja és inherent a mi, és dins del meu desenvolupament i no ha fet més que sumar a les meves propostes. D’aquesta manera, perds la por a experimentar amb els sons. Un cop comences a treballar amb altres disciplines, veus que hi ha moltes coses que tens en comú amb altres artistes, cosa que et permet eliminar aquestes petites barreres o prejudicis que vénen de l’inconscient d’un mateix. Aleshores et permets treballar sense por d’equivocar-te i explorar nous límits de les teves pròpies zones de treball comú.

Com ha influït la teva feina com a percussionista en la composició?

Ha estat una evolució natural. Ara em seria molt difícil pensar com componc separant-ho de la meva faceta com a percussionista. Com a percussionista, tot va néixer d’un interès per l’exploració del timbre, de la recerca de nous sons. Tot això es plasma o s’amplifica amb el treball de composició.

L’estrena de Rémanence tindrà lloc al Teatro Monumental amb l’Orquestra Simfònica de RTVE. Quines expectatives tens d’aquest moment?

La veritat és que és una alegria immensa. Tinc molta expectació per aquell dia perquè és una manera de materialitzar tot allò que has anat imaginant interiorment, aquest món sonor que un tendeix a visualitzar. Poder portar la imaginació a la pràctica i escoltar realment com sona cada passatge, l’obra en conjunt, la seva arquitectura, serà una experiència meravellosa que tinc moltes ganes d’escoltar i compartir amb tothom.

Què suposa per a tu que l’obra entri al repertori de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya (JONDE)?

Això és una cosa molt especial per a mi, perquè jo vaig ser membre de la JONDE fa uns anys com a percussionista. Per tant, tornar ara com a compositor a aquesta Jove Orquestra Nacional d’Espanya, on hi ha una nova generació d’intèrprets, amb tota la seva energia i les seves ganes de tocar música nova, és molt bonic. És com tornar a casa, encara que, d’alguna manera, amb una certa distància, però alhora amb molta il·lusió que a més toquin la teva música.

Com vius el pas de la partitura al so real, quan l’obra cobra vida amb una orquestra?

Doncs és el moment en què es cristal·litza tot allò que has anat imaginant. De vegades hi ha certes eines que un treballa, per exemple els sons MIDI que un tendeix a fer servir com a petites simulacions de la seva feina com a compositor, que realment no estan a l’altura del so real. Moltes vegades fins i tot fan un flac favor al que t’estàs imaginant perquè no poden emular allò a què vols aspirar quan estàs component. Per tant, poder arribar a escoltar-ho amb instruments reals, amb músics professionals, és una nova etapa en tot aquest projecte. S’obre una nova porta i és un somni que es fa realitat.

El Premi Reina Sofia de Composició Musical té com a objectiu impulsar la creació simfònica contemporània. En quina situació creus que es troba la música contemporània actualment?

Crec que, en general, les arts contemporànies, qualsevol disciplina contemporània, sempre viuen en una certa fragilitat general. La música contemporània no n’està exempta, d’aquesta vida al filferro. Tots aquests suports, com el del Premi Reina Sofia de Composició Musical i qualsevol altra actuació que doni veu als artistes d’avui dia, són benvinguts perquè són necessaris. És una cosa que construeix un futur a partir de reforçar els artistes d’avui.

Per què és important que existeixi un premi com el Premi Reina Sofia de Composició Musical?

És important per la necessitat que s’escoltin les veus dels creadors, d’accelerar la carrera artística d’un músic i de donar veu a tot el ventall de veus contemporànies que existeix. És una manera de donar veu a les veus individuals i fer-les col·lectives i compartides amb els altres.

Quin consell donaries als joves compositors que comencen el seu camí en la composició?

No sé si sóc prou gran per donar consells als joves, però sí que diria que no deixin de gaudir del dia a dia perquè hi haurà moments en què s’aconseguiran i es conquistaran petites batalles personals. En general, el que és important és tenir molta humilitat per continuar aprenent dia a dia, no deixar de gaudir i lluitar, creure en el que un va fent.